Bon dia a totes i tots!
El nostre viatge ens du a terres del Pròxim Orient, a La Jordània.
Avui el grup encarregat és el MORAT: Marc, Carla, Emma A., Emma B., Joan, Violeta, Pau, Ferran, Loïc, Marc, Unai, Pere, Jaume i Mireia. Amb els monitors Candela, Anna i Lucia.
Malich: חזי די נהיר שמשא על פני תרעא דא כנורא (en Nabateu)
Ḥzē dē nahīr šamšā ‘al ppānē tar‘ā dā ka-nūrā.
Mira com la llum del sol del matí fa que la façana d'el Tresor brille com si fóra de foc.
Shuquailat: שפיר שגיא, כל זמנא די אנא עבר בסקא אמר אנא דא תמהא די פתחנא בטולא.
Šappīr śaggī, kol zamnā dē anā ‘ābar be-Sīqā amar anā dā temhā dē pthaḥnā be-ṭūrā.
És impressionant; cada vegada que passe per davant del Siq em pareix un miracle que hàgem pogut tallar esta bellesa directament de la muntanya.
Malich:אומניא דילנא עבדו די כיפא דא די רקם תתחזי חיה לעלם.
Ummānayā dīlan ‘abadu dē kīpā dā dē Rqm tethḥazē ḥayyā le-‘ālam.
Els nostres picapedrers han aconseguit que la mateixa roca arenosa de Jordània semble viva, desafiant el pas del temps.
Shuquailat: אין, לא איתי עם אחר במדברא די אית לה קריתא רבתא כדא, נטירא בטורי קורדא.
Īn, lā īthī ‘am aḥar be-madbrā dē īth lē qrīthā rabbthā ka-dā, nṭīrā be-ṭūrē qordā.
Sí, cap lloc del desert té una capital tan majestuosa, protegida per estos penya-segats de color rosa.
Malich: אלהא דושרא חדי על רקם; קריתא דא תהא תמהא לדר דרסן.
Alāhā Dūšarā ḥadē ‘al Rqm; qrīthā dā thē hē temhā le-dār dārswān.
El déu Dushara realment somriu sobre Petra; esta ciutat serà admirada per generacions i generacions, estic segur.
Curiositat lingüística: Com que els nabateus no van deixar textos literaris llargs (només inscripcions en tombes i monedes), la seua llengua escrita es basava en l'arameu amb una forta influència de l'àrab antic. A més, ells no deien "Petra" (que és el nom grec que significa pedra), sinó que anomenaven la seua ciutat Reqem (que significa la pintada o la de colors), fent honor a les seues roques rogenques.
Avui hem arribat a Petra (Jordània)
Petra és una ciutat mil·lenària fundada al voltant del segle VIII a.C. pels edomites i ocupada pels nabateus cap al segle VI a.C., els quals la van convertir en la seua pròspera capital. El seu moment de màxima esplendor va arribar entre el segle I a.C. i el segle I d.C., quan es va esculpir la impressionant façana d'El Tresor i la ciutat va dominar les rutes comercials del desert. L'any 106 d.C., el regne va ser annexionat per l'Imperi Romà, i després d'uns terratrèmols devastadors l'any 363 d.C., la ciutat va ser abandonada progressivament fins a quedar oblidada per a Occident. Finalment, el jaciment va ser redescobert pel món modern en 1812 per l'explorador suís Jean Louis Burckhardt, i l'any 1985 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Despertem amb músiques tradicionals de Jordània tocades amb instruments com: la rababa, el Mijwiz i el Daff
Baixem poc a poc a fer el ball final de demà. I a eScoltar la darrera reflexió d’Amparo.
El tresor amagat de Petra
Xiquets i xiquetes, sabeu què és Petra?
Fa molt, molt de temps, en un lloc que hui forma part de Jordània, hi havia una ciutat extraordinària anomenada Petra. El més sorprenent és que moltes de les seues cases, temples i monuments no es van construir amb pedres apilades unes damunt de les altres, sinó que van ser excavats directament en una gran muntanya de roca roja.Per arribar-hi cal travessar un camí estret entre parets altíssimes de pedra. I quan pareix que el camí s'acaba, de sobte apareix una façana gegant i preciosa tallada en la roca. És una de les meravelles més impressionants del món.El nom Petra significa "pedra". Però, encara que siga una ciutat feta en la roca, el seu vertader valor no està en les pedres, sinó en les persones que la van construir amb esforç, intel·ligència i treball en equip.I això em recorda una història...
La pedra que no brillava
En un poble menut vivia un xiquet anomenat Marc. Era amable, però sovint pensava que no servia per a gran cosa.
A l'escola hi havia companys que dibuixaven millor que ell, altres corrien més ràpid, i alguns sempre tenien les millors notes.
—Jo no destaque en res —es deia moltes vegades.
Un dia va arribar al poble un vell viatger. Portava una motxilla enorme plena de pedres de diferents formes i colors.
Els xiquets es van reunir al seu voltant.
—Qui vol veure el meu tresor? —va preguntar.
En obrir la motxilla, tots van quedar bocabadats. Hi havia pedres verdes, blaves, daurades, brillants com si foren joies.
Marc també les observava fascinat.
Però, al fons de la bossa, va veure una pedra grisa, irregular i apagada.
—Aquesta és la més lletja de totes —va comentar un xiquet.
Tots van riure.
El viatger, però, va somriure.
—Esteu segurs?
—Clar que sí! —van respondre.
L'home va agafar la pedra grisa amb molta cura.
—Demà us contaré el seu secret.
Aquella nit, Marc no podia deixar de pensar en la pedra.
L'endemà, tots es van reunir novament.
—Aquesta pedra —va explicar el viatger— prové d'un lloc semblant a Petra. Durant anys va estar amagada sota la terra. Ningú no la mirava. Ningú no la valorava.
Va fer una pausa.
—Però un escultor la va descobrir.
Els xiquets escoltaven en silenci.
—L'escultor no va veure una pedra lletja. Va veure el que podia arribar a ser.
A continuació va traure una fotografia.
En ella apareixia una preciosa figura tallada en la roca.
—D'aquesta mateixa pedra va nàixer aquesta obra.
Els xiquets van obrir molt els ulls.
—No pot ser! —va exclamar una xiqueta.
—Sí que pot ser —va respondre el viatger—. Perquè el valor d'alguna cosa no sempre es veu per fora.
Aquelles paraules van quedar gravades en el cor de Marc.
Uns dies després, una forta tempesta va colpejar el poble. El vent era tan fort que va arrancar branques dels arbres i va fer caure part de la tanca de l'hort comunitari.
Quan va passar la pluja, els veïns es van reunir per reparar els desperfectes. Uns eren forts i carregaven taulons. Altres sabien construir. Alguns organitzaven el treball.
Marc volia ajudar, però no sabia què fer.
De sobte va veure que els més menuts estaven espantats i ploraven.
Sense pensar-ho, es va asseure amb ells. Els va contar històries. Va inventar jocs. Els va fer riure. Poc a poc els xiquets es van tranquil·litzar.
Quan la feina va acabar, una dona major es va acostar a ell.
—Gràcies, Marc.
—Per què?
—Perquè mentre nosaltres arreglàvem les tanques, tu has cuidat allò més important: les persones.
Marc es va quedar pensatiu. Mai no havia imaginat que això també fora un talent.
Aquella nit va recordar la pedra grisa. Potser ell també era com aquella pedra. Potser no brillava de la manera que brillaven altres. Però Déu havia posat alguna cosa especial dins d'ell. A partir d'aquell dia va començar a mirar els altres d'una manera diferent. Va descobrir que hi havia companys molt bons escoltant. Uns altres ajudaven quan algú estava trist. Alguns feien riure. Altres compartien sense que ningú els ho demanara.
I va entendre una cosa molt important: Déu no crea persones repetides.
Cada persona és única.
Cada persona té un regal especial.
Cada persona és un tresor.
Reflexió
Quan mirem Petra, veiem una ciutat impressionant excavada en la roca. Però el més meravellós no és la pedra. El més meravellós són les persones que van saber descobrir la bellesa que s'amagava dins d'ella.
Déu fa el mateix amb nosaltres. A vegades ens comparem amb els altres i pensem que no som tan bons, tan forts o tan intel·ligents. Però Déu no ens mira comparant-nos.
Ell mira el nostre cor. I en cadascun de nosaltres veu un regal únic.
Per això hem de recordar sempre tres coses:
1. Jo sóc un regal de Déu.
2. Els altres també són un regal de Déu.
3. Quan tractem les persones amb amor, respecte i alegria, estem cuidant els tresors més valuosos del món.
Igual que en Petra hi havia bellesa amagada dins de la roca, també hi ha una gran bellesa amagada dins de cada persona. I Déu ens convida a descobrir-la.
Agafem passaport i cap a Jordània!
Desdejunem fem serveis generals, piscina, netejar i tallers… El groc ha fet les samarretes, i ja tenim tots els colors preparats per demà. El grup que ha fet cuina han estat el roig, i han fet civada amb dàtil i fruits secs i amb una capa de xocolata negra per damunt, que serà el berenar d’avui. En acabar-o tot han pujat a les habitacions i han començat a recollir, que això ja s’acaba. Han ordenat l’habitació i fet la maleta.
Abans de dinar hem baixat a la zona tallers per fer l’abraçada general. Totes i tots els amunters hem fet una dinàmica on ens hem abraçat. En un gran cercle hem anat passant d’uns a un altres, per acomiadar-nos, donant-nos qui volia una abraçada. Imagineu els plors, tenen moltes ganes de veure-vos però també molta tristesa de que la colònia s’estiga acabant. Hem ballat la cançó de la felicitat i més cançons del campament per veure si passaven els plors. Els dies han passat volant, hem fet noves amistats i descobriments.
Per dinar avui cuscús amb pollastre i verdures amb salsa de tomata, de postres melons.
Temps lliure o qui ha volgut s’ha acabat de preparar la maleta.
Avui és un dia molt especial perquè per la vesprada arriben a la colònia els itinerants. Han dinat tots junts al Ballestar i han vingut fins la Pobla caminant. Els hem esperat cantant cançons. Ja estan ahí, ja venen, les emocions a flor de pell, quines ganes de veure als nostres, als germans, als cosins, als companys d’altres anys, als amics, a les nostres filles i fills…. La trobada ha estat del moments més màgics de l’AMUNT. Per fi ja estem tots junts!
Abraçades, llàgrimes d’alegria, mirades de retrobament, alegria infinita
Els itis marxen a dormir al poli. Colònia berenem i ens quedem i assagem la festa final.
Podreu veure una xicoteta coreografia de tots els llocs on hem viatjat i escoltar algunes de les cançons més cantades al campament.
Fem la darrera dutxa i tanquem maletes.
Sopem, avui kebab i patates fregides, humus amb tomata i de postres gelat.
La vetllada de la darrera nit, les nostres amigues fan la seua darrera aparició i ens han donat la darrera clau per poder obrir la maleta viatgera.
FI DEL NOSTRE VIATGE
I com no podia ser d’una altra manera els amunters han aconseguit llevar tots els cadenats.
PRUDÈNCIA: Vos deixe ací el cofre xiques, però ja vos dic que el que n’hi ha dins no és el vertader tresor.
MISS FINOLIS: Excuse me?
PRUDÈNCIA: Lo que has escoltat Miss Finolis, ja vos vaig dir que per al moment que puguereu obrir el cofre descobririeu com construir una nova meravella, i sense donar-vos compte, vos he estat ensenyant a fer-ho durant tots aquests dies. Ara ja ho sabeu, amb originalitat, omplint d’alegria els puestos ona aneu, sense violència, tenint cura de la natura, estimant la vostra cultura, amb treball en equip, reduint les desigualtats i valorant el moment, sereu capaços de construir totes aquelles meravelles que vulgueu!
PERDUDETA: Saps que Miss Finolis? Vaig a deixar que siguen els xiquets de l’hostal els que es queden amb el contingut del cofre. Jo ja he aconseguit el somni del meu pare i això és el millor premi que puc rebre.
MISS FINOLIS: Oh! Perdudeta, has sigut una wonderful companyera d’aventures. Jo me'n torne ja cap a London i he pensat en escriure un llibre sobre these adventures!
PRUDÈNCIA: Molta sort xiques! (se’n van Miss Finolis i Perdudeta)
REMEDIETES: Bueno Prudència, pareix que aquesta aventura ha arribat al final. Però, oye, que tu mai tornaràs a estar a soles, aquests xiquets i xiquetes tornen tots els anys, ja veuràs la festa que muntarem l’any que ve!
PRUDÈNCIA: Saps que Remedietes? Ho estave pensant i pot ser no totes les meravelles són materials no? Vull dir, per a mi haver compartit uns dies tan xulos amb tots vosaltres ha sigut com descobrir una nova meravella!
REMEDIETES: Què em vas a contar a mi? Jo porte anys acollint als xiquets i creu-me quan te dic que aquest campament és la millor de totes les meravelles. Per cert… He pensat en una aventura molt molt xula per a l’any que ve, que et pareix si….
MISS FINOLIS: Remedietes! no faces spoilers
PERDUDETA: Això, això… va veniu i deixem que obrin el cofre.
REMEDIETES: Espereu, deixeu-me despedir-me a mi també.
Bona nit xiquets i xiquetes i també bona nit als que no son tan xiquets!
Vos esperem ací l’any que ve.
A dins la maleta hem trobat els millors tresors: a nosaltres, als nostres companys i companyes i les experiències viscudes a l’AMUNT.
És l'hora dels adéus
i ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, donem-nos les mans,
senyal d'amor, senyal de pau.
El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort
mentre diem: Adéu-siau.
No és un adéu per sempre,
és sols l'adéu per un instant;
el cercle refarem
i fins potser serà més gran.
