Bon dia a totes i tots!
Seguim viatjant, avui anem una mica més lluny.
Avui el grup encarregat del dia es el grup TARONJA: Simón, Aina R., Aleix P., Emma, Julia i Aina F. Amb les monitores Marina i Paula P.
Rohan: ¡Arey yaar! ¡Wah Taj! Yeh toh jannat jaisa dikh raha hai.
(Amic! Quina meravella de Taj! Això sembla el paradís).
Priya: Sahi mein, Rohan! Ise dekhkar toh meri aankhein khuli ki khuli reh gayeen.
(De veres, Rohan! En veure'ho, se m'han quedat els ulls com a plats).
Rohan: Kitna sukoon hai yahan... Yeh sirf ek imarat nahi, sacha pyaar hai.
(Quanta pau hi ha ací... Això no és només un edifici, és amor vertader).
Priya: Dil khush ho gaya! Yeh nazaara main zindagi bhar nahi bhoolungi.
(M’heu ha alegrat el cor! No oblidaré aquest paisatge en tota la meua vida).
Avui hem arribat al país de les vaques sagrades, L'índia. A admirar un dels monuments funeraris més bonics de món.
El Taj Mahal és un monumental mausoleu de marbre blanc situat a la ciutat d'Agra, a l'Índia, construït al segle XVII per l'emperador mogol Shah Jahan. Ho va fer edificar en memòria de la seua esposa preferida, Mumtaz Mahal, com a símbol del seu amor etern. És considerat una de les obres mestres de l'art d'inspiració musulmana i un dels exemples més bells d'arquitectura mogola, combinant elements islàmics, perses i indis. Per la seua espectacular bellesa i simetria, és reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i és una de les Set Meravelles del Món Modern.
La música d’avui que ens ha despertat ha estat “Mundian to Bach Ke” de Pangabi MC. És una de les barreges més brutals i exitoses de la música tradicional de la regió del Panjab (Índia/Pakistan) amb el hip-hop occidental amb instruments com El dhol i el Tumbi per la part d’instruments Tradicionals Panjabis (Música Bhangra) i el baix, Caixa de ritmes i Scratches com a elements occidentals i electrònics (Hip-Hop / Urban)
Baixem per moure el cos i a partir d’avui la gimnàstica consistirà en assajar el ball conjunt final, que us mostraran el dissabte vinent.
I ja preparats, escoltem a Amparo:
El Taj Mahal i les petjades invisibles
El Taj Mahal és un edifici molt famós que es troba a la ciutat d'Agra, al país d'Índia.
Va ser construït fa quasi 400 anys per un emperador anomenat Xah Jahan. Ell estimava molt la seua esposa, Mumtaz Mahal. Quan ella va morir, l'emperador es va posar molt trist i va decidir construir un monument extraordinari en el seu record.
Durant molts anys, milers de treballadors, artistes i arquitectes van treballar per crear aquest edifici tan especial.
El Taj Mahal està fet principalment de marbre blanc, una pedra molt bonica que sembla canviar de color segons la llum del dia. Al matí pot semblar rosat, al migdia molt blanc i, quan es pon el sol, pot tindre tons daurats o ataronjats.
L'edifici té una gran cúpula al centre i quatre torres altes als costats. Davant hi ha uns jardins preciosos i una llarga bassa d'aigua on es reflecteix el monument com si fora un espill gegant. Per això, moltes persones consideren el Taj Mahal un dels edificis més bells del món. Una curiositat sorprenent. Quan el mires des de lluny, sembla perfectament simètric. Açò significa que una banda és quasi igual que l'altra, com si algú haguera doblat un dibuix per la meitat. Els arquitectes van pensar cada detall perquè resultara harmoniós i elegant.
I ara vos contaré una història sobre el Taj Mahal: Les petjades invisibles
Fa molt de temps, molt més del que qualsevol avi podria recordar, existia un jardí secret darrere del Taj Mahal. No sortia als mapes. No apareixia a les fotografies.
I només hi podien entrar els infants que sabien fer una cosa molt especial: deixar petjades invisibles. Ara bé, aquestes petjades no es feien amb els peus, es feien amb les accions.
Una nit, una nena anomenada Laia va tenir un somni estrany.
Va aparèixer davant d'una gran porta de marbre blanc. A sobre hi havia escrit:
"Només poden entrar els qui han deixat una petjada al cor d'algú."
La Laia es va mirar les sabates.
—Però jo no he passat per aquí mai!
La porta es va obrir lentament.
Darrere hi havia un jardí immens ple de flors brillants.
Al mig hi havia un home molt vell amb una barba llarga.
—Benvinguda —va dir.
—Qui sou?
—Sóc el jardiner de les petjades invisibles.
La Laia no entenia res.
—Què són les petjades invisibles?
L'home va assenyalar les flors.
—Cada flor representa una acció amable.
La Laia es va apropar. Algunes eren enormes. Altres eren petites com una margarida.
—Quina és la més important?- va preguntar Laia.
El jardiner va esclatar a riure.
—Aquesta és la pregunta que tothom fa.
Van començar a caminar junts i el jardiner li explicava:
La primera flor era gegant.
—Aquesta pertany a una persona que va salvar una vida.
La segona era més petita.
—Aquesta és d'un nen que va compartir el seu berenar.
La tercera era minúscula.
—Aquesta és d'una nena que va seure al costat d'un company que estava trist.
La Laia va observar les tres flors.
—Però... per què brillen igual?
El jardiner va somriure.
—Perquè les petjades no es mesuren per la mida de l'acció, sinó per l'amor amb què es fan.
Van continuar caminant.
De sobte van arribar a una zona buida.
No hi havia cap flor. Només terra seca.
—Què ha passat aquí?- preguntà la Laia.
—Aquest és el Camp dels Gestos Oblidats- va contestar el jardiner.
—Gestos oblidats?
—Sí. Totes aquelles coses bones que les persones pensen fer però mai fan. Per exemple: "Ja ajudaré demà. "Ja demanaré perdó més tard." "Ja diré gràcies un altre dia."
La Laia va quedar-se pensativa. Ella també ho havia fet moltes vegades.
L'home va ajupir-se i va plantar una llavor.
—Les coses bones són com les llavors.
Si no les plantes, no creixen.
Van seguir caminant fins arribar a un estany.
L'aigua era tan transparent que semblava un mirall.
—Mira-hi dins. – va dir el jardiner.
La Laia va mirar. Va veure la seva mare preparant l'esmorzar. Va veure el seu pare arreglant una bicicleta.
Va veure una amiga compartint un llapis. Va veure una monitora ajudant un infant més petit.
—Per què veig això?- preguntà la Laia.
—Perquè moltes de les persones que ens estimen deixen petjades invisibles cada dia i sovint ni ens n'adonem.
La Laia va continuar observant. I va descobrir una cosa sorprenent: Totes aquelles petjades invisibles formaven un camí. Un camí que unia les persones. Un camí que feia el món una mica millor.Quan es va despertar, encara recordava les paraules del jardiner:
"Les grans meravelles del món estan fetes de pedra. Però les grans meravelles de les persones estan fetes de petits gestos."
Reflexió
Quan pensem en coses importants, sovint imaginem accions enormes. Però moltes vegades el que més recordem són els petits gestos: algú que ens escolta, algú que ens ajuda, algú que ens fa riure quan estem tristos, algú que comparteix.
Potser no construirem un Taj Mahal. Però cada dia podem construir alguna cosa igual de valuosa dins del cor de les persones que ens envolten.
Ara vos propose un gest per a aquesta nit: Abans de dormir, pensa en una persona del campament. No cal que ho diguis en veu alta. Només pensa: "Demà faré una petita acció perquè aquesta persona tingui un dia millor." Potser serà una petjada invisible.
Però les petjades invisibles són les que arriben més lluny.
Passaport i anem a visitar-lo.
Desdejunem i passem el matí entre piscina i tasques generals. Avui el grup que ha fet la samarreta ha sigut el verd, i el grup que ha fet el taller de cuina ha sigut el marró que han fet lassi, unes postres que barregen fruita amb iogurt.
A les 13 h hem fet Bingo Musical, en tres grups diferents em pogut escoltar melodies d’ahir i avui, on els xiquets i xiquetes han jugat al bingo cantant a ple pulmó.
Dinem, avui toca llentilles, amanida de tomata i cireres de postres.
Temps lliure i ens preparem per l’activitat tranquila de la vesprada: dansa del ventre i taller de tatuatges de henna.
Berenem laissa i ens preparem per a l’activitat més esperada per alguns, els jocs animalots. Amb eixe nom ja us podeu imaginar, són jocs d’embrutar-se i fer un poquet de regomello.
Per a la xicalla que no vol participat, hem organitzat jocs de taula a la sala de tallers.
En acabar fem mangerazo per a llevar la brutícia més resistent i directes a la dutxa.
Temps lliure i sopem. Avui tenim albergínies farcides i salsa de iogurt, amb gelats de gel de postres.
I encaminem la fi del dia amb la vetllada d’avui: el panxing. Avui fem un taller d’observació d’estels.El grup taronja ens presenten 6 constel·lacions que haurem de trobar al cel nocturn de La Pobla de Benifassà:
L'Óssa Major: És una constel·lació que sembla un carro gran. Les seues estrelles ens ajuden a trobar el nord.
L'Óssa Menor: Ací està l'Estrella Polar, una estrella molt important perquè sempre assenyala el nord.
Cassiopea: Té forma de lletra W. És molt fàcil de trobar al cel en moltes nits.
Cefeu: Sembla una caseta dibuixada amb estrelles. En les històries antigues representava un rei.
Drac (Draco): Les seues estrelles formen un drac molt llarg que pareix donar la volta al cel.
Cigne (Cygnus): Té forma d'un cigne amb les ales obertes. Es veu molt bé a les nits d'estiu.
I tombats panxa amunt a la gespa de l’Alberg de la Font Lluny procedim a la recerca (per això es diu panxing). Mentres Nati ens conta una història, que ens parla de la immensitat de l’univers en el que existim.
El mapa secret del cel
Hi havia una vegada, a La Pobla de Benifassà, una xiqueta que es deia Gaia i un xiquet que es deia Roc. Aquella nit d'estiu feia una brisa calenta que olora a pi i a terra rústica. Havien pujat amb els seus pares a prop del pantà d'Ulldecona, allà on les roques semblen gegants adormits sota la foscor.
—Tinc por de moure'm —va dir en Roc, mirant cap amunt—. El cel està tan ple de llums que sembla que ens hagi de caure a sobre. És massa gran. I nosaltres... som massa petits.
En aquell moment, una veu suau com el vent entre les branques va sonar al seu darrere. Era la iaia Sol, que portava una llanterna tapada amb un mocador roig perquè els seus ulls no perdessin el "súper poder" de veure-hi en la foscor.
—És veritat que l'univers és immens, Roc —va dir la iaia, asseguts tots tres sobre una manta—. Però, sabeu un secret? Vosaltres no esteu fora de l'univers mirant-lo com qui mira una pantalla. Vosaltres en sou una part. Cada àtom del vostre cos, el ferro de la teva sang, Gaia, i el calç dels teus ossos, Roc, es van fabricar fa milions d'anys dins d'estrelles com les que esteu veient ara. Som pols d'estrelles que camina!
Els xiquets van obrir els ulls com a taronges. La iaia va apagar la llanterna i va assenyalar amb el dit el cel net de La Pobla.
—Mireu allà dalt, ben alt, quasi sobre els nostres caps. Veieu tres estrelles molt brillants que formen un triangle gegant? En l'univers tot està lluny, a milions de quilòmetres, però els humans som arquitectes de la imaginació i unim els punts. Aquella més brillant és Vega, de la constel·lació de la Lira, que sembla una arpa musical. L'altra és Deneb, de la constel·lació del Cigne, que creua el cel volant. I la tercera és Altair, de l'Àguila. Junts formen el Triangle d'Estiu, el mapa que avisa els ocells que ja és l'època de calor.
La Gaia va resseguir les estrelles amb el seu dit menut. —I aquella taca blanca que sembla un camí de llet ressec? —va preguntar.
—Això, filla meva, és la Via Làctia, la nostra galàxia. Un veïnat gegant de milions de sistemes solars. I si baixeu la mirada cap a les muntanyes, allà on es veu el perfil de la roca de Benifassà, veureu una constel·lació que només es deixa veure bé ara a l'estiu: l'Escorpí. Veieu aquella estrella roja que brilla al mig com si fos un cor bategant? Es diu Antares. És una estrella supergegant. Si la poséssim al lloc del nostre Sol, s'empassaria la Terra de tan gran com és!
En Roc va agafar fort la mà de la Gaia. De cop, l'univers ja no feia por. Era com un llibre de contes gegant il·luminat per bombetes còsmiques.
—Així que —va murmurar en Roc—, l'univers és molt gran, però nosaltres som els ulls que el miren.
—Exacte —va somriure la iaia Sol—. El cel ens recorda que som petits com una formigueta a les muntanyes de la Tinença, però tan grans com per a comprendre la immensitat. Cada vegada que us sentiu sols, mireu amunt. Les mateixes estrelles que guien els llobatons i els ires de les nostres muntanyes, us fan companyia a vosaltres.
Aquella nit, en Roc i la Gaia van adormir-se somiant que viatjaven a lloms del Cigne de foc, volant entre triangles d'estrelles i camins de llet, sabent que el cel de La Pobla de Benifassà guardaria sempre els seus petits grans secrets.
Cantem Bona nit i a dormir.
Fins demà, bona nit cresol.
