Bon dia pel matí! Continuem de ruta pel món.
Ja estem a meitat de colònia, en res tornareu a veure i abraçar als vostres. Per ací passen els dies en un obrir i tancar d’ulls. Ens ho estem passant molt bé, fent moltes activitats i hidratant-nos molt. Ací durant el dia es nota un poc més la calor, però en amagar-se el sol la temperatura ens dóna una treva, i de nit refresca.
Avui el grup encarregat del dia són el grup VERD: Vera, Pol, Alma, Clara, Colau, Leo, Oriol C., Xavi, Àsia, Enzo i Emma S. Amb la monitora Zoe i el monitor Jorge.
Renzo: ¡Asu mare, Milagritos... qué de la pitri mítica es estar acá, ¡mira ese paisajazo!
Milagros: ¡Ala miéchica, causita, se me ha escarapelado el cuerpo completito, esto es alucinante!
Renzo: Al viringo que las fotos no le hacen justicia, ¡qué tal chamba se metieron nuestros antepasados para hacer todo esto acá arriba!
Milagros: ¡A la firme que estoy en shock, es demasiado paja; saca la cámara al toque que tenemos que guardar este momentazo!
Avui hem anat a parar al Perú, a la meravella del Machu Picchu.
Machu Picchu és una impressionant ciutadella inca construïda a mitjan segle XV en el cor dels Andes peruans, a uns 2.430 metres d'altitud. Es considera una obra mestra de l'arquitectura i l'enginyeria per les seues estructures de pedra polida, temples i terrasses agrícoles perfectament integrades en la natura.
Este majestuós recinte arqueològic va funcionar probablement com un santuari religiós i residència de descans per a l'inca Pachacútec. La seua ubicació estratègica la va mantindre oculta dels conqueridors espanyols, fet que va permetre que es conservara quasi intacta fins al seu redescobriment científic en 1911. Hui en dia, està reconeguda mundialment com una de les Noves Set Meravelles del Món i és el símbol d'orgull més gran del poble peruà.
Ens hem despertat al ritme peruà de la música andina. Amb instruments típics peruans com el cajón peruano i la quijada de burro d'origen afroperuà, així com la quena, la zampoña i el charango d'arrels andines.
Hem baixat a escoltar directament la pregària d’Amparo. Tampoc hem fet la gimnàstica. Hem avançat l’horari, perquè així hem pogut començar la ruta prevista abans, per no pillar l’hora més calorosa del sol. Davant la previsió de temperatura d’avui.
Avui els xiquets i xiquetes hem fet una ruta molt bonica per conèixer el poble del costat, El Ballestar. Els més xicotets, roig, groc i taronja, no han arribat al poble, hem retallat la ruta per fer-la més fàcil i curta per a ells i elles. La resta de grup han arribat, han fet una volteta pel poble, han descansat, i han tornat a la colònia per dinar.
Machu Picchu i el tresor que no es podia guardar
Xiquets i xiquetes, hui viatjarem molt lluny amb la imaginació. Creuarem mars, muntanyes i núvols fins arribar a un lloc extraordinari situat molt amunt, entre les muntanyes dels Andes, al Perú. Es diu Machu Picchu. Machu Picchu és una ciutat antiga construïda pel poble inca fa més de cinc-cents anys. Està envoltada de muntanyes verdes i de paisatges espectaculars. Les seues cases, places i terrasses de pedra van ser construïdes amb una precisió tan sorprenent que encara hui continuen dempeus. Quan els visitants arriben allí, solen preguntar-se com van poder construir una ciutat tan impressionant en un lloc tan alt i difícil d'arribar. La resposta és molt senzilla: no ho va fer una sola persona. No ho va fer un rei tot sol. No ho va fer un arquitecte tot sol.
Ho va fer una comunitat sencera treballant unida. Cada persona aportava alguna cosa: uns transportaven pedres, altres preparaven aliments, altres construïen murs o cuidaven els camps. Tots servien els altres i tots es beneficiaven del treball de tots. Per això, Machu Picchu és una meravella que ens recorda la força de la comunitat.
I ara us contaré una història.
El pont de Kusi
Fa molt de temps, en un poblat situat prop de les muntanyes on després s'alçaria Machu Picchu, vivia un xiquet anomenat Kusi.
Kusi tenia onze anys i era molt espavilat. Li agradava fer les coses bé i era ràpid aprenent.
Però tenia un problema.: li agradava rebre ajuda, però no li agradava ajudar.
Quan els altres carregaven sacs de blat de moro, ell desapareixia.
Quan calia portar aigua, sempre trobava una excusa.
Quan algú necessitava un cop de mà, ell deia:
—Ja ho farà algú altre.
Els seus amics començaven a cansar-se d'aquella actitud.
Un matí, el cap del poblat va reunir tots els habitants.
—Les pluges han fet malbé el pont de la vall. Si no el reconstruïm, no podrem arribar als camps.
Tothom es va posar mans a l'obra. Uns tallaven fusta. Uns altres preparaven cordes. Alguns portaven
menjar als treballadors. Fins i tot els més menuts ajudaven portant eines lleugeres.
Tots... excepte Kusi. Ell es va asseure sota un arbre.
—Ja hi ha molta gent treballant —va dir—. No em necessiten.
Durant dies, la reconstrucció va continuar. I durant dies, Kusi va buscar excuses.
Però una vesprada va passar una cosa inesperada. La seua àvia va emmalaltir. Necessitava unes herbes medicinals que només creixien a l'altra banda de la vall.
Kusi va córrer fins al pont. Però el pont encara no estava acabat. Desesperat, va mirar els treballadors.
—Per favor, necessite passar!
Un dels homes va negar amb el cap.
—Encara falta molt.
Kusi va sentir por. La seua àvia necessitava ajuda. Aleshores, diverses persones del poblat van deixar el que estaven fent. Un home li va portar aigua. Una dona va anar a buscar les herbes per ell. Uns altres es van quedar amb l'àvia mentre esperaven.
Tothom va ajudar. Tothom va servir. Tothom va compartir el seu temps.
Aquella nit, l'àvia es va recuperar. Kusi es va sentir alleujat. Però també avergonyit.
Va comprendre una cosa important. Quan ell havia necessitat ajuda, la comunitat havia estat al seu costat. I ell, què havia fet pels altres?
L'endemà es va alçar abans que eixira el sol. Va anar directament a les obres del pont.
—Què puc fer?
Els treballadors es van mirar sorpresos.
—Vols ajudar de veritat?
—Sí.
I aquella vegada era cert. Durant dies va carregar troncs. Va portar cordes. Va repartir aigua. Va ajudar els més menuts. Va animarels qui estaven cansats.A poc a poc va descobrir una cosa nova. Ajudar els altres també feia feliç.
Quan finalment el pont va quedar acabat, tot el poblat va celebrar-ho.
Kusi observava la gent travessar-lo. Ningú no podia dir: "Jo he construït aquest pont." Perquè havia sigut obra de tots.
Aquell vespre, la seua àvia li va preguntar:
—Què has aprés?
Kusi va somriure.
—Que sols podem fer coses menudes. Però junts podem fer coses meravelloses.
L'àvia va assentir.
—Exactament. Igual que les pedres d'una gran ciutat.
Reflexió final
Quan contemplem Machu Picchu, és fàcil admirar les seues muralles, els seus camins i les seues construccions.
Però la seua vertadera meravella no són només les pedres. La vertadera meravella és el poble que va treballar unit.
Jesús també ens va ensenyar aquesta lliçó.
Va rentar els peus dels seus deixebles per mostrar que servir els altres és una manera d'estimar.
Va ensenyar que ningú és tan important que no puga ajudar, ni tan menut que no puga aportar alguna cosa bona.
A la nostra vida passa igual.
Quan compartim el material amb un company. Quan ajudem algú que està trist. Quan col·laborem a casa.
Quan juguem sense deixar ningú de banda. Quan oferim el nostre temps a qui ho necessita.
Estem construint una cosa molt més gran que una ciutat de pedra.
Estem construint una comunitat. I igual que Machu Picchu no s'hauria alçat sense l'esforç de moltes persones, tampoc el nostre grup, la nostra escola, la nostra família o el nostre campament poden créixer sense l'ajuda de cadascú.
I això ací es veu amb la col·laboració desinteressada dels monitors i monitores voluntàries que sense cap retribució econòmica, estan ací fent el millor possible per a que els vostres xiquets i xiquetes estiguen el millor possible. Contribuint tant en els dies que dura la colònia i el campament com totes les hores prèvies de preparació.
Perquè les grans meravelles del món es construeixen amb pedres. Però les grans meravelles del cor es construeixen amb servei, generositat i amor compartit.I quan cadascú posa el millor de si mateix al servei dels altres, passa una cosa extraordinària: tots creixem junts.
En acabar i abans de pujar ens ha visitat la guardiana de la meravella: Fernand-inca. Molt hippie i ecologista, viu en connexió amb la natura i pensa que les noves generacions no tenen cura de la natura i no la valoren.
Agafem el passaport i cap al Perú.
Desdejunem i ens preparem per a la ruta. Sabatilles, motxilla amb aigua, però sobretot gorra i protecció solar. Fem la foto de tots i totes i eixim cap al Ballestar. I com hem dit, els més menuts han fet una part de la ruta i els grans l’han completat sans i estalvis. En arribar a la colònia han dinat un entrepà de pernil i oli, i qui ha volgut s’ha posat tomateta, i han fet fruita de postres.
Després de dinar i fins l’hora de sopar els grups s’han administrat el temps per anar a la piscina, fer les tasques generals i fer alguna que altra reflexió grupal. De berenar han fet entrepà de nocilla.
Quan han acabat amb tot el previst hem pujat a sopar. avui peix amb llima, amanida, i macedònia de fruites.
I avui vetllada tranquil·la amb sessió de cinema. El grup encarregat del dia ha montat una sala de cinema a la zona de tallers, han fet entrades per anar a la pel·lícula, han repartit les crispetes i han acomodat als seus companys i companyes a la sala.
Com era d’esperar alguns xiquets i xiquetes s’han adormit, i no han acabat la sessió de cinema, però no patiu que ho teníem tot previst. Els grups que han volgut han baixat ja amb el pijama posat i així més fàcil per anar a dormir.
Fins ací el dia d’avui. Que tingueu bona nit, molt bona nit, i demà més.
